Benvolgut desig d’amistat. Porto una setmana de plor fàcil, d’angoixes i de pors que m’envaeixen en moments inesperats fomentats per tristos aconteixements que em demostren la nostra fragilitat. Porto dies pensant en tu, desitjant la teva no possible amistat per rígids protocols però tot i així necessito parlar amb tu. Per la vida anem ensopegant accidentalment amb gent amb la que ràpidament ens reconeixem de forma inexplicable una més que possible afinitat. Sovint aquesta mai es podrà desenvolupar i tot quedarà en un projecte, en una possibilitat que mai es durà a terme per infinites raons. Aquest serà, de segur, el nostre cas però no m’estaré de dir que ja fa temps et vaig reconèixer i des de llavors, d’una forma subtil i a distància m’he sentit acompanyat. He imaginat mentalment les imaginàries passejades de muntanya junts, els bons dinars al voltant d’una taula i les infinites tertúlies de ressopó a la llum de les estrelles. La nostra serà una amistat impossible a l’hora que desitjada i que de forma anònima ploro mitjançant aquestes línees aquesta no possibilitat. No podia estar-me de dir-te per enèsima vegada gràcies per fer les coses com les fas, per fer-nos sentir acompanyats i les teves tímides mostres d’acompanyament. D’alguna manera o potser de la forma més diàfana podria arribar a dir que t’estimo i m’agradaria que aquest senzill sentiment t’acompanyés sempre. Això seria una part de la meva eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada