24 de gener 2008

Carta als Matins de TV3


Ahir vam veure que per segona o tercera vegada heu tractat el tema de la Llei de la Dependència. Entenem que el vostre programa no és l’Informe Semanal ni el 30 Minuts però és un tema que per el li afecta és d’enorme sensibilitat i tractar-lo amb frivolitat o amb poc temps resulta dolorós. És per això que volia fer alguna consideració.
En primer lloc provocar la reflexió de que qualsevol de nosaltres, o sigui vosaltres, podem ser en qualsevol moment beneficiaris de les bondats i dels desarreglos d’aquesta Llei, sinó en la joventut gairebé amb tota seguretat en la nostra vellesa. Després podríem seguir amb el concepte “Llei de caràcter Universal” tal com es descriu en la pròpia Llei com també en la nova Llei dels Serveis Socials aprovada fa poc al Parlament de Catalunya. Ningú hores d’ara es planteja que tan l’educació com la sanitat estableixi diferències entre els ciutadans depenent de les seves pròpies rentes deixant a l’elecció de cadascú complimentar de forma privada qualsevol dels altres dos conceptes anteriors. Així que aquest cop la paraula universalitat perd la seva raó de ser i més quan en el mateix reglament d’aplicació de la llei s’estableix que en alguns casos alguns beneficiaris tindran que fer-se càrrec del 90% de la prestació que se li assigni. Algú pot pensar que lògicament s’ha de fer així perquè no arribarien els calers per tothom però sobre això també tindríem que fer una altre reflexió: segons la consellera de justícia, la Sra.Tura, cada pres a Catalunya li costa al Govern una mitjana de entre 60 i 70 € al dia, afirmant a més a més que a data d’avui existeixen 17.000 reclosos a les nostres presons. Si multipliquem aquesta quantitat per 30 dies que té un mes surt com a resultant un mínim de 1800 € mensuals que justament és el mínim que necessita un gran depenent per subsistir segons un estudi de l’any 2007 patrocinat per el BBVA tan en un centre residencial com al seu propi domicili. La pregunta seria: la població reclusa té més drets que aquells que per vellesa o malaltia esdevenen depenents?
Serà qüestió de números amb tota seguretat, tan és així que la pròpia administració ha quedat sorpresa davant dels 27.000 depenents de grau 3 que de moment han quedat registrats a Catalunya quan s’esperaven un número al voltant de la meitat. La següent pregunta seria: com es possible que a l’administració se li hagi escapat tan número de depenents?, encara que la pregunta del mil.lió seria com s’ho pelen tota aquesta gent (els depenents ésclar), o millor, com s’ho han pelat fins ara?
Així que estem davant d’una llei en la que de manera flagrant tota la classe política s’omple la boca amb ella però per altra banda s’han pessigat els dits.
Diu la Constitució Espanyola que tot ciutadà té dret a una vivenda digna i suposo que serà així si tens diners suficients per adquirir una vivenda digna o la valentia suficient per endeutar-se 40 anys amb una hipoteca, així que si es passen per el forro la inviolable constitució com no es passaran pel forro una llei de menor callatge i acabada de parir. I ja que parlem de vivendas, també apuntar que la llei especifica que tots en situació de dependència tindrem dret a una plaça en una residència així que en lloc d’edificar vivendas de protecció oficial caldria començar a edificar residències de tot tipus perquè ni de bon tros existeixen les places ara ja necessàries.
Caldria parlar també dels professionals que a corre-cuita s’han reciclat per aquesta feina. Podríem definir-los de dos tipus. Els primers serien aquells que han estat contractats per fer les valoracions i que com exemple de feina ben feta posaré el meu propi cas, quan la presumpta valoradora just desprès de dir-me hola em va demanar que li dongués les mans. Això seria de lo més normal sinó fos que en tota la documentació que vàrem adjuntar al fer la sol·licitud s’indicava que era tetraplègic amb allò que comporta aquesta condició. Potser aquella noia no s’havia pres la molèstia de llegir-se els papers o potser era una estratègia per descobrir impostors. Això no ho sabrem mai. Després estaria aquell grup de professionals que porten anys exercint de treballadors socials en les àrees de serveis socials dels ajuntaments. En aquest cas caldria preguntar quin tipus de feina estaven fent fins ara, ara que es queixen de l’enorme volum de feina que els hi ha caigut a sobre i que també per experiència pròpia he arribat a la conclusió de que ni tan sols s’han pres la molèstia de llegir-se la llei. Lo trist és que en aquests últims casos aquestes persones es convertiran en els nostres professionals de referència tal com s’especifica ambdues lleis.
Que podem esperar d’una llei d’àmbit estatal que per competències deuran desenvolupar les administracions autonòmiques i que aquestes han corregut a derivar als serveis socials dels ajuntaments???
No deixa de ser còmic, tot recordant aquesta graciosa “universalitat”, que qualsevol prestació que es pugui rebre d’aquesta llei és incompatible , sense anar més lluny, amb el complement de gran invalidesa que cobren en la seva pensió tots aquells que en el seu dia van fer les coses bé (cotitzacions, etc.). És a dir, sel’s hi descomptarà del seu complement tot allò que la llei els hi atorgui. Potser en alguns casos això sigui beneficiós per algú però la lògica ens porta a que tot gran depenent tindria que tenir ja el seu complement de gran invalidesa.
Desprès, i fins i tot abans de que es parlés d’aquesta llei , d’haver recorregut tots els assistents socials “habidos y por haber” (CAP, CAD, Serveis Socials Municipals) tots i cadascun d’ells insinuen sempre el mateix i que no és altra cosa que la crua i pura realitat, com és recorre a la família (si la tens i tens bon rotllo amb ella, i si volen) perquè es faci càrrec del depenent, o sigui, clar i català, “BUSCA’T LA VIDA”.
Bé amics, perdoneu l’extensió i paro perquè encara puc fer-me més pesat.
Només volia reflexionar amb vosaltres en veu alta.

18 de gener 2008

Ley de la Dependencia. Capítulo VI

Cuantas cosas han pasado en este tiempo, tiempo de elecciones, por otra parte, y claro está todos raudos a llenarse la boca con sus fabulosos logros y entre ellos esta abstracta Ley de la Dependencia.
¡Por cierto!, ¡felicidades Ley!, ¡has cumplido un año!
Aunque solo hayan 70 personas en Catalunya que se hayan visto beneficiadas de tus encantos has empezado a andar, aunque titubeante y sin personalidad definida, como cual bebé acabado de parir. ¡Ojalá nunca tengamos que definirte como malparida!
Tengo muchas novedades sobre el tema en mi caso en particular pero las dejaré para una nueva entrega. Ahora quiero centrarme en la campaña institucional que el Gobierno ha realizado y que aparece en todos los medios de comunicación televisivos. Es un anuncio en el que uno tras otro se plantean determinados supuestos que la Ley pretende contemplar. Ahora bien es de bastante mal gusto aquel en que aparece un tetrapléjico siendo alimentado por otra persona mientras una voz en off, una intérprete del lenguaje de los sordomudos y una línea escrita dice pomposamente: “o no tendrán tiempo para verlo”, refiriéndose a las bondades de la Ley. ¿Acaso insinúan que moriremos antes de recibir cualquier beneficio?
Tal vez tengan razón porque al paso que vamos eso pasará, y los que no mueran se morirán de asco.
Adelanto que la Administración se auto-otorga un plazo de 3 meses para cada uno de los pasos, es decir, solicitud de valoración, visita de la valoradora, resolución de la valoración, visita de la trabajadora social, propuesta de prestaciones…, y hasta aquí puedo leer porque en eso estamos y no sé cual es lo siguiente.
Seguiremos informando.