Fa molt temps que no envio cap e-mail a ningú, concretament des de Sant Joan.M’agradaria poder fer-ho personalitzat, però són tantes les persones a les que hauria d’escriure que necessitaria molt de temps. Per això he optat, de moment, fer-ne un de col·lectiu i poc a poc m’agradaria fer-ho personalment.
Durant aquest temps he estat hospitalitzada dues vegades i això m’ha traumatitzat bastant. Una de les vegades per problemes respiratoris i l’altra per fer-me una gastrometría, posar-me una sonda per menjar directament per l’estómac. Els hospitals són pesats per tothom i per una persona amb la meva malaltia encara més doncs no et pots comunicar amb ningú, no et pots canviar de posició...
Estic passant una mala temporada tant a nivell físic com psíquic i per això no us escric.
Quan al físic he perdut molta mobilitat. No és només el que es veu, les cames i els braços, sinó que són tots els músculs voluntaris que deixen d’actuar i el cos no pot fer gairebé res: donar un petó, obrir la boca, moure la llengua, empassar la saliva, mocar-me...
Ja no puc clicar amb la mà, ho faig amb el cap, però cada vegada em costa més aguantar el coll. Tot això fa que escrigui lentament.
Al setembre mirarem alguna manera nova de fer-ho, “tot el que calgui per poder-me comunicar” Aquestes van ser les paraules que van dir en Rafa i en Marc el dia que vam saber que podria perdre la veu.
Hi ha una altre cosa i és que, al no poder parlar, utilitzo molt l’ordinador per comunicar-me amb la gent que tinc al meu voltant i això em resta temps per a fer altres coses.
Us explico tot això per justificar-me una mica per no escriure.
La part psíquica passa per anar acceptant tot el que em va passant.
El que porto molt malament és lo de no parlar, quan vull dir una cosa i no em puc fer entendre, em produeix molta angoixa. És el pal més fort que he rebut, no ho porto bé i la majoria de les llàgrimes que deixo anar són per aquesta causa.
També m’amoïna portar el cabell blanc. Ja sé que està de moda i que hi ha gent que opta per deixar-lo així, però en el meu cas no és una decisió personal, m’hi veig obligada per les circumstàncies, per la incomoditat de fer-m’ho, i això ja no és el mateix.
Un bon amic meu em suggeria, que quan em preguntessin com em trobava, jo podia contestar: “Bé! Si no entrem en detalls... Crec que ara lo de “bé”... Potser hauríem de trobar una frase enginyosa per l’ocasió.
També una germana meva va dir-me: - No diguis mai “no puc”
I si “No puc!” com ho haig de dir?
Ara bé, LLEGEIXO TOT EL QUE M’ENVIEU.
Per cert, agraeixo la vostra fidelitat i constància. Ja fa temps que la cosa dura i vosaltres no es canseu d’acompanyar-nos.
A vegades això es dóna al començament i amb el temps les coses es van diluint, però en el vostre cas no és així perquè tenim una família i unes amistats fantàstiques!
L’estiu passat us vaig explicar les meves aventuretes a través d’aquell relat “Dos sillas viajeras” Aquest l’he passat a Barcelona. Contràriament al que em pensava he tingut moltes visites i l’home del temps (qui sigui) m’ha regalat un estiu fresquet, cosa que li ho agraeixo.
He estat molt ben atesa per la família, però estic enyorada del mar i m’ha sabut greu no anar a Grijalba, el poble d’en Rafa.
Una forta abraçada.
Maria
