05 de novembre 2012
01 de novembre 2012
01 d’octubre 2012
17 de setembre 2012
13 de setembre 2012
04 de setembre 2012
15 de juliol 2012
03 de juny 2012
23 de febrer 2012
19 de febrer 2012
05 de febrer 2012
25 de gener 2012
Montse
Hola Montse, avui fa 24 anys que et vas anar i com cada any acudeixo a la cita del 25 de gener per parlar una mica amb tu. Dir-te que cada dia penso en tu no seria del tot cert que sí ho és dir-te que et trobo molt a faltar. Hi ha molts dies durant l'any que per determinades raons sento que aviat ens trobarem en el més enllà i dóna la coincidència en aquest aniversari de la teva marxa que avui és un d'aquests dies.
A l'inici d'aquest hivern vaig tenir un debat intern perquè d'alguna manera fa 24 anys no existia la possibilitat de deixar el rastre d'una persona a la xarxa i encara que segurament no entendràs gens del que vaig a dir a partir d'aquest moment intentaré explicar-t'ho tal qual. Ho dic perquè si escrivím el teu nom complet a Google no sortirà ni una sola referència, per això vaig pensar que arribarà un dia que el teu rastre es perdrà en l'ocàs de les nostres memòries i això d'alguna manera arriba a torturar-me. No sé si el que faig en el moment de nomenar-te, en el moment d'escriure el teu nom en aquests mitjans que tu desconeixies, seria de la teva aprovació o no, però jo d'alguna manera vull que el teu record quedi escrit eternament i que d'alguna manera quedi relacionat amb l'amor que sento per tu, així que perdona'm per aquest atreviment sense el teu permís.
Però no seguirem navegant amb paraules tristes. Avui voldria rememorar un episodi que vam viure junts i que avui d'alguna manera intentaré reviure encara que només sigui de forma parcial. Recordo aquell dia d'hivern, a Santander, en una d'aquelles fulgurants visites que et vaig fer mentre vas treballar en aquella ciutat. Com en totes les altres ocasions es tractava d'aprofitar cada instant que passàvem junts i encara que el dia amenaçava pluja i el cel no feia lluir de cap de les maneres el Sardinero que podíem contemplar des de la teva finestra , ens vam aixecar aviat per viure una nova aventura, una nova descoberta. Sense rumb definit ens vam pujar en el teu Seat 127 tres portes groc, ben abrigats i vam emprendre camí cap a la muntanya, perquè de sobres és sabut que "las cabras tiran al monte". Així que com en alguna altra ocasió ens jugàvem quin camí seguir en cada cruïlla que ens anàvem trobant fins que vam pendre una carretera estreta el rètol de la qual indicava l'adreça del poble santanderino de Carmona, amagat en un de les seves valls que fan d'avantsala als massissos imponents dels Picos d'Europa.
Per res podíem intuir el que ens era a punt de caure damunt en forma d'una intensa tempesta de neu, així que conforme anàvem pujant pel Port de Carmona l'aigua de pluja que pràcticament ens acompanyava des de la sortida de Santander es convertia en neu, que al principi no ens va intimidar i que no ens va fer desistir en l'obstinació de seguir la ruta que poc abans ens havíem marcat.
Però la naturalesa se'ns va mostrar rebel fins al punt de començar a témer en el perill més que probable de bloquejar-nos enmig de la carretera perquè la nevada , a cada estona que passava, s'intensificava i no portàvem els mitjans per sortir d'aquella malifeta amb un mínim d'eficàcia. No portàvem cadenes per al cotxe, per la qual cosa una vegada aconseguida gairebé la cota màxima del port vam decidir donar mitja volta no sense abans contemplar amb prou feines i malgrat la intensa nevada, en el fons de la vall, el poble al que en aquell dia no arribaríem. Amb dificultat vam donar la volta i amb precaució vam emprendre la baixada del port acompanyats en tot moment per la nevada que disminuïa conforme disminuíem la cota fins que va tornar a convertir-se en una fina pluja, cosa que ens va alleujar una mica els nervis.
Amb tot això el temps se'ns va tirar al damunt i pràcticament vam suportar l'aventura amb el cafè amb llet i la magdalena de l'esmorçar així que vam decidir buscar un lloc on volguessin donar-nos de menjar malgrat ser una hora més propícia al berenar que no al dinar. No recordo exactament el lloc, però consultant el mapa crec que va ser pels voltants de Ruente, en el primer restaurant que ens vam trobar al peu de la carretera, que perfectament podria ser el de la imatge, però insisteixo que no recordo el lloc exacte.
Només sé que en entrar vam preguntar a la dona que semblava regentar el local si ens podien donar de menjar encara sent l'hora que era i al que ella va respondre que només podia oferir-nos un plat de Cocido montañés i unes costelles de xai a la brasa. Tu i jo ens vam mirar amb certa cara de perplexitat i vam contestar ràpidament que d'acord, que el menú ens semblava suficientment atractiu i aviat ens asseiem en una taula d'un gran menjador pràcticament desert degustant el plat suficientment calòric com per combatre el fred intens de l'exterior i les emocions viscudes.
Aquest és un d'aquells records que perduren en la memòria com a moments agradables, únics i que fins i tot amb les paraules escrites em costa definir. És per això que avui dia 25 de gener i a la teva memòria, Montse, ens menjarem aquest cocido, encara que poc dietètic, en commemoració teva i d'aquell record.
Segueixo intentant ser feliç com tu em vas demanar.
Nota: Algunes fotos són tretes del Google
21 de gener 2012
18 de gener 2012
06 de gener 2012
04 de gener 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)