Amics, companys i coneguts, si esteu llegint això és que ha succeït allò
que tal vegada molts duem temps esperant. Us puc assegurar que he resistit fins
al límit de l'imaginable i les raons d'aquesta resistència serien llargues
d'explicar, encara que realitzaré un breu apunt. En primer lloc perquè la vida
pot ser meravellosa si es té el privilegi de sentir-se estimat i això
incrementa la necessitat egoista de sobreviure i fa que determinats esforços o
sofriments siguin infinitament suportables. La meva és una mort anunciada, fins
i tot podríem dir reiteradament anunciada, encara que tanta resistència m'ha
fet viure altres pèrdues inesperades que per lògica haurien d'haver sobreviscut
a la meva i és curiós que hagi hagut de sofrir la paradoxa de veure'ls a ells
amb els papers canviats. És per això que abans de res voldria rendir homenatge
a aquells amb els quals potser pugui reunir-me en l'altre món.
A tots els quals faig esmena en aquest missatge de comiat voldria dir-vos que,
d'una manera o una altra, en algun moment de la meva vida heu ocupat un paper
més o menys important en ella i que per això puc ara incloure-us en aquest
escrit. Prego perdoneu algunes absències ja que, exceptuant les omissions de
forma deliberada, en molts casos només recordo
un rostre o un nom al que no puc acompanyar-lo amb un nom:
Jordi, Ramón, Xavier, Jordi C., Carles, Josep, Josep S., Joan Carles,
Cristina, Isabel, Nuria, Sira, Tere, Anna, Manel, Marga, Jordi D., Beth, Montse,
Rosa, Ramón B., Teresa, Albert, Marcos, Tere d'Arenys, Dedi, Brinquis, Gregorio
, Feno, Javier, Almagro, Pep, MªÁngeles, Jordi Torres, Lluis, Jorge, Yolanda,
David, Sylvia, Lamia, Dioni, Salva, Juanmi, Damià, Sánchez, Blanca, Julio,
Yasuko, Eloi, Maite, Rosa, Carles de P., Ferran, Manel O., Anna D., Dina, Nuria
i Lourdes M., Carles F., Josep G., Carina, Manuel, Esteve, Domingo N., Mónica,
Rosa P., Julián, Esther, Sara, Mercè D., Maite M., Àngels, Conchi, Josep G., María,
Montse P, Garbiñe, María Rosa, Gemma i Pedro, Adilia.
A tots voldria donar-vos les gràcies per formar part de la meva història,
una història que durarà el que duri dintre de les vostres memòries per després,
poc a poc i sense remissió, passar a aquest espai immens i indeterminat de
l'oblit, aquest és el destí de la immensa majoria de tots nosaltres. A uns
quants voldria agrair–vos tot l'amor que em vareu dispensar i a uns pocs
agrair–vos eternament l'amistat i l'afecte que encara avui em brindeu. I és ara
un bon moment per a reconèixer que al llarg de la meva vida he intentat
aconseguir l’excepcionalitat sense cridar la més mínima atenció, o dit d'una
altra manera, de passar desapercebut de la forma més efectiva intentant donar
el millor de mi mateix i fins i tot alguna cosa més . Sembla una contradicció i
tal vegada ho sigui, com molts dels actes que he realitzat al llarg de la meva
vida per a aconseguir aquesta mateixa paradoxa que acabo de descriure.
Aprofito aquesta mena de manifest per a demanar-vos un últim esforç de
comprensió i reclamar que respecteu una de les meves últimes voluntats, i que
no és altra que no es realitzi cap tipus de cerimònia, ni civil ni religiosa,
ni funeral, ni vetlla, ni desfilada de models, ni res que se li sembli que
impliqui o no l'exhibició pública de les meves restes, que si tot es compleix
com ja he intentat deixar establert, s'incineraran i les meves cendres seran
espargides en un punt concret dels
Pirineus, visible des de la majoria dels punts més alts del nostre petit país.
I ja està, ni res més ni res menys. Vull romandre allí, on he sentit les meves
majors sensacions i on la majoria dels meus sentits van aconseguir cotes
irrepetibles. D'alguna forma, amb molts de vosaltres, ja duem temps
preparant-nos i realitzant el comiat, amb la resta, amb aquells de vosaltres
que fa temps no veig, coneguts que vareu voler ser oblidats o desconeguts amb
qui mai vaig creuar paraula, no tinc cap desig especial que retingueu una
última imatge meva que de cap manera es correspondria amb la d'aquell temps en
el qual ens vam conèixer, i tampoc podria aixecar-me per a correspondre a la
vostra amable visita.
Podria ser aquest un bon moment per a posar a més d'un en determinats altars
o en determinats inferns que insistentment han realitzat esforços per merèixer-s'ho,
però, sincerament, no seria elegant per no tenir l'oportunitat de realitzar la
pertinent contrarèplica. No obstant sí que vull destacar tres noms que no
figuren en la llista anterior perquè el seu significat per a mi és de tal
rellevància que mereixen allò que normalment es diu "capítol apart".
En primer lloc faig esment del meu fill Miquel, al qui haig d'agrair
enormement la seva estimable companyia durant uns anys de la meva vida i que,
d'alguna forma, l'hi ha donat sentit des
del mateix moment de la seva existència i ha vitaminat de forma rellevant la
resistència a la qual feia referència al principi d'aquestes línies. Voldria descarregar-li
de qualsevol tipus de responsabilitat respecte a les precàries condicions amb
les quals hem hagut de relacionar-nos en aquests últims temps, i malgrat les
quals ell no ha sabut desinhibir-se o enfrontar-se i no ha sabut trobar temps,
encara que fos escàs, per a un famolenc de la seva companyia. Com ja vaig dir un dia, la vida
sense ell hauria estat més fàcil però absolutament insuportable. La gran pena
és que el meu Peter Pan particular ha esdevingut pirata.
En segon lloc nomenar a la meva filla Aina. El meu gran secret a veus
respecte a ella és el record constant que m'ha brindat durant tota la seva vida
a la meva volguda germana Montse. Espero i desitjo, i no puc descriure fins a
quin punt, que el seu pas per la vida sigui més perdurable i productiva quant a
vivències i experiències, i per damunt de tot de felicitat. Amb l’Aina he après
a entendre l'autèntica profunditat de la paraula "pare" i els gestos
que això implica. Amb ella he descobert quant generós i desinteressat pot ser
l'amor que pot sentir un pare cap al seu fill. A ella li desitjo que la seva
constància per complaure als "altres" li reverteixi i la recompensi amb l'afecte
que tant necessita. Un cop vaig llegir una frase d'un filòsof francès que deia
"tots naixem prínceps i princeses fins que els nostres pares ens
converteixen en gripaus". Aina, algú t'ho havia de dir, jo no t'he
convertit en cap gripau ni en cap altra mena de rèptil.
I finalment dedicar unes paraules a l'Eva. Ella ha estat l'artífex d'haver
arribat fins a on he arribat en el
temps, a la claredat mental i la pau interna que m'han fet possible suportar
les múltiples contingències que m'han esdevingut en els últims anys de la meva
vida. Conèixer-la, conviure amb ella, sentir-me estimat per ella ha estat un
autèntic miracle i privilegi. De fet, ella és el meu miracle particular, ella
ha motivat de la forma més fàcil el meu compromís i la meva resistència fins a
un punt inimaginable. D'alguna forma m'he sentit diminut davant el repte de
poder recompensar la seva dedicació, les seves 24 hores al dia durant 365 dies
a l'any o els 366 incloent els anys olímpics, malgrat les seves pròpies inconveniències
que tot i ser importants passen sempre desapercebudes. Conèixer-la, conviure,
sentir-me estimat per ella justifica sobradament el meu pas per la vida i fins
i tot, encara que sembli extrem, justifica haver contret la malaltia que m'ha
dut a la mort, ja que de no ser per
aquesta circumstància no hagués tingut l'ocasió de conèixer-la. El destí té
aquestes paradoxes i hi ha qui diu que "quan es tanca una porta el destí
obre una finestra" i si de debò existeix una justícia divina, que posa a
cadascú en el lloc que li correspon, l'Eva ha estat la recompensa que el Déu destí
ha volgut concedir-me i al mateix temps m'ha demostrat que es pot conviure amb
algú amb amor, amb respecte i amb una entrega total; la meva cap a ella i la
seva cap a mi.
Eva, tu ja saps que podria estar hores senceres dient-te allò que tantes
vegades t'he dit amb paraules, gestos i lletres, però aquest és un bon moment
per a donar-te les meves eternes gràcies i dir-te que t'esperaré en la nostra bombolla particular i reservada
del més enllà que segur sabrem trobar els
dos.
I per a tots els altres "això és tot amics", rebeu l'abraçada que
tant temps duc sense poder-vos donar i amb la qual m'hagués agradat
acomiadar-me de cadascun de vosaltres.
3 comentaris:
Calla tot
Ploren les nits com les meves paraules
i plora el silenci de tanta buidor,
ploren els ulls de la meva ceguesa,
de tanta tristesa, de tant de dolor.
.
Crida la pluja com tots els meus mots
i crida la pena, i crida tan fort...
com criden els somnis de tanta foscor
en aquesta tempesta que s'ho està emportant tot.
.
Calla la sort, calla com jo
i callen l'alegria, la tendresa i l'amor.
Calla, tot calla... com sempre he fet jo!
i llavors és quan sento el meu crit i el meu plor.
º•._.LLÀGRIMA DE LLUNA._.•º
.
ABRAÇADES I ÁNIMS Josep
Si en algún espacio universal puedes sentirnos, no quiero permanecer sin decirte, que me hubiese gustado conocerte más a fondo. Y gracias, muchas gracias por haber dado a mi persona en tus momentos una importancia que nunca hubiese imaginado. Seguiremos, hasta que el cuerpo aguante, luchando.
Hasta siempre Joan. Un fuerte abrazo.
Adéu Joan. A la rifa de la vida t'ha tocat un número molt dur, que has viscut amb una dignitat envejable i inimaginable. Perdona’m per no haver sabut trobar mes temps i mes paraules per tu.
Felicitats Eva per haver suplert les mancances de molts a la vegada que construïes una vida plena amb ell. Sense tu al costat, no hauria viscut, ni tant temps ni tan be com ho ha fet, dintre de les circumstàncies. Ho he viscut de lluny, ni et conec mes que de foto, amb vergonya de no fer i impotència de no saber que fer, que dir
Ara està tot dit
Rosa
Publica un comentari a l'entrada