Montse

Hola Montse, avui fa 24 anys que et vas anar i com cada any acudeixo a la cita del 25 de gener per parlar una mica amb tu. Dir-te que cada dia penso en tu no seria del tot cert que sí ho és dir-te que et trobo molt a faltar. Hi ha molts dies durant l'any que per determinades raons sento que aviat ens trobarem en el més enllà i dóna la coincidència en aquest aniversari de la teva marxa que avui és un d'aquests dies.

A l'inici d'aquest hivern vaig tenir un debat intern perquè d'alguna manera fa 24 anys no existia la possibilitat de deixar el rastre d'una persona a la xarxa i encara que segurament no entendràs gens del que vaig a dir a partir d'aquest moment intentaré explicar-t'ho tal qual. Ho dic perquè si escrivím el teu nom complet a Google no sortirà ni una sola referència, per això vaig pensar que arribarà un dia que el teu rastre es perdrà en l'ocàs de les nostres memòries i això d'alguna manera arriba a torturar-me. No sé si el que faig en el moment de nomenar-te, en el moment d'escriure el teu nom en aquests mitjans que tu desconeixies, seria de la teva aprovació o no, però jo d'alguna manera vull que el teu record quedi escrit eternament i que d'alguna manera quedi relacionat amb l'amor que sento per tu, així que perdona'm per aquest atreviment sense el teu permís.

Però no seguirem navegant amb paraules tristes. Avui voldria rememorar un episodi que vam viure junts i que avui d'alguna manera intentaré reviure encara que només sigui de forma parcial. Recordo aquell dia d'hivern, a Santander, en una d'aquelles fulgurants visites que et vaig fer mentre vas treballar en aquella ciutat. Com en totes les altres ocasions es tractava d'aprofitar cada instant que passàvem junts i encara que el dia amenaçava pluja i el cel no feia lluir de cap de les maneres el Sardinero que podíem contemplar des de la teva finestra , ens vam aixecar aviat per viure una nova aventura, una nova descoberta. Sense rumb definit ens vam pujar en el teu Seat 127 tres portes groc, ben abrigats i vam emprendre camí cap a la muntanya, perquè de sobres és sabut que "las cabras tiran al monte". Així que com en alguna altra ocasió ens jugàvem quin camí seguir en cada cruïlla que ens anàvem trobant fins que vam pendre una carretera estreta el rètol de la qual indicava l'adreça del poble santanderino de Carmona, amagat en un de les seves valls que fan d'avantsala als massissos imponents dels Picos d'Europa.

Per res podíem intuir el que ens era a punt de caure damunt en forma d'una intensa tempesta de neu, així que conforme anàvem pujant pel Port de Carmona l'aigua de pluja que pràcticament ens acompanyava des de la sortida de Santander es convertia en neu, que al principi no ens va intimidar i que no ens va fer desistir en l'obstinació de seguir la ruta que poc abans ens havíem marcat.

Però la naturalesa se'ns va mostrar rebel fins al punt de començar a témer en el perill més que probable de bloquejar-nos enmig de la carretera perquè la nevada , a cada estona que passava, s'intensificava i no portàvem els mitjans per sortir d'aquella malifeta amb un mínim d'eficàcia. No portàvem cadenes per al cotxe, per la qual cosa una vegada aconseguida gairebé la cota màxima del port vam decidir donar mitja volta no sense abans contemplar amb prou feines i malgrat la intensa nevada, en el fons de la vall, el poble al que en aquell dia no arribaríem. Amb dificultat vam donar la volta i amb precaució vam emprendre la baixada del port acompanyats en tot moment per la nevada que disminuïa conforme disminuíem la cota fins que va tornar a convertir-se en una fina pluja, cosa que ens va alleujar una mica els nervis.

Amb tot això el temps se'ns va tirar al damunt i pràcticament vam suportar l'aventura amb el cafè amb llet i la magdalena de l'esmorçar així que vam decidir buscar un lloc on volguessin donar-nos de menjar malgrat ser una hora més propícia al berenar que no al dinar. No recordo exactament el lloc, però consultant el mapa crec que va ser pels voltants de Ruente, en el primer restaurant que ens vam trobar al peu de la carretera, que perfectament podria ser el de la imatge, però insisteixo que no recordo el lloc exacte.

Només sé que en entrar vam preguntar a la dona que semblava regentar el local si ens podien donar de menjar encara sent l'hora que era i al que ella va respondre que només podia oferir-nos un plat de Cocido montañés i unes costelles de xai a la brasa. Tu i jo ens vam mirar amb certa cara de perplexitat i vam contestar ràpidament que d'acord, que el menú ens semblava suficientment atractiu i aviat ens asseiem en una taula d'un gran menjador pràcticament desert degustant el plat suficientment calòric com per combatre el fred intens de l'exterior i les emocions viscudes.

Aquest és un d'aquells records que perduren en la memòria com a moments agradables, únics i que fins i tot amb les paraules escrites em costa definir. És per això que avui dia 25 de gener i a la teva memòria, Montse, ens menjarem aquest cocido, encara que poc dietètic, en commemoració teva i d'aquell record.

Segueixo intentant ser feliç com tu em vas demanar.

Nota: Algunes fotos són tretes del Google

Montse

Tal dia com avui, fa 23 anys, la Montse ens va deixar en un terrible accident. Penso cada dia amb ella però aquesta data en especial en fa recordar aquell moment tan tràgic. Mirar el seu somriure em consola.

T'estimo.

Montse

Estimada Montse, avui fa 22 anys de la teva precipitada absència i volia dir-te que el meu record fa que perduri la teva presència en les nostres vides. Penso molt en tu, en aquests moments difícils de la meva vida i trobo a faltar molt la teva companyia i els bons consells que segur m'haguessis ofert.

Jo també t’estimo i com tu em vas demanar, sóc feliç.

Aniversario

Hoy es día de celebración, de cumpleaños.
Hoy celebro 10 años del viaje a Bilbao con mi querido amigo Julio. De hecho era como una especie de cuenta pendiente a la cual ni uno ni otro se resistió lo más mínimo a la hora de proponerlo. Pese a las dificultades y a los condicionantes de mi, por aquel entonces, notable y visible enfermedad, Julio no dudó ni un momento en convertirse en asistente personal para todo aquello que fuera necesario.
Del viaje obtuvimos recuerdos inolvidables como, por ejemplo, la estancia en una estupenda casa de turismo rural en Lezama, los huevos con chorizo en un restaurante de carretera perdido en medio de la nada camino a Bermeo, los 281 escalones de la Ermita de San Juan de Gaztelugatxe, los dos inquietantes lugareños paseando el Pitbull por un acantilado cerca de Bermeo, el poco o inexistente ambiente en Bilbao una semana después de su Semana Grande, la visita al Guggenheim y su exposición de motos, ver mi teléfono móvil Motorola formando burbujas de Lizipaina mezclada con agua cada vez que pulsaba una tecla, la visualización en directo de la isla de Izaro tantas veces contemplada en los cines de barrio, el chuletón en el restaurante de una peña del Athletic, la estupenda comida de menú en un restaurante al lado mismo de de uno de los puentes de la ría de Bilbao con sus paredes pintadas de color lila, el descubrimiento casi accidental debido a las inclemencias climatológicas de lo que llamaríamos entre nosotros turismo extremo y todo ello adobado y acompañado con una persistente e impertinente lluvia constante que concreta de forma brutal la definición de "calabobos" y que justifica sobradamente el maravilloso verde de las tierras del País Vasco.
Todo ese montón de sensaciones se merece este recordatorio 10 años después de haberlas sentido y vivido, y que lo merece por ser uno de aquellos recuerdos agradables que no quiero jamás olvidar.

Salud y gracias, Julio.

No hi ha res a fer

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Custodia/compartida/elpepiopi/20090912elpepiopi_9/Tes

Interesante

La publicidad puede con todo y en este caso realiza una reflexión interesante. Por cierto, es la frase sobre fondo calabaza.

Momento tierno

Lo podremos decir de mil maneras, lo diremos desde cualquier parte del mundo, pero lo digamos cómo y dónde lo digamos siempre nos encontraremos con los mismos oídos sordos de sus cobardes cabezas.

http://www.elpais.com/solotexto/articulo.html?xref=20081102elpepisoc_2&type=Tes&anchor=elpepusoc

Felicidades Yasuko

Te deseamos un Feliz Cumpleaños. No puedes imaginarte cuanto te encontramos a faltar.

Un beso muy fuerte.

Joan i Eva

Insulto

Tendríamos que echar mano del diccionario para definir correctamente el concepto literal de "insulto", pero para la mayoría el insulto consistiría en usar un adjetivo calificativo soez, contundente y excesivo y que generalmente se aparta de la realidad implícita del que a quien va dirigido el improperio. Digo esto porque las palabras tienen el significado que tienen y por lo general están bien definidas en los diccionarios aunque en su uso pueden ser utilizadas con fines que nada tienen que ver con su verdadero sentido. ¿Cuestión de semántica? Digamos que a mi entender cuando propinamos un insulto básicamente intentamos ofender, molestar de la mayor manera posible a quien va dirigido el mismo. Hay quien dice que las verdades ofenden, siempre que éstas sean ofensivas desde el punto de vista del interés general, es decir, cuando se hace pública una verdad que no interesa que se sepa o que daña la imagen del protagonista con esa verdad hecha pública. Por lo contrario el insulto en muchas ocasiones viene acompañado de esta componente de falsedad que ofende a quien lo escucha y que casi por instinto humano es difícil controlar la reacción, ya que lo más normal sería no sentirse molesto por unas palabras o por unos adjetivos que nada tienen que ver con nosotros ni con nuestros comportamientos ni con nuestra realidad. Lo curioso es que en la mayoría de las ocasiones acostumbra a pasar que el que insulta está más irritado que el insultado después de escuchar el "piropo" así podremos establecer que el insulto es una forma figurada de violencia del que insulta. No siempre es así, el insulto también puede ser un sibilino lanzamiento de puñal contra nuestra víctima aunque también una válvula de escape del descerebrado que no encuentra ningún otro argumento que la ofensa. Estamos ante la curiosa paradoja de que tanto la verdad como la mentira pueden llegar a ofender. Digo esto porque tendríamos un problema si realmente existieran tantos hijos de puta como los que en un momento u otro de nuestra vida hemos sido calificados con esa categoría. Bueno, digo problema o no, porque todo es relativo y depende de cada cual ya que quizás existiría quien no se sentiría molesto por determinada profesión ejercida por su madre. Ahora bien, el error sería confundir insulto con una crítica comedida y respetuosa, con preaviso, es decir, meditada y anunciando el momento exacto en el que se va a realizar. Hay actos, palabras, determinaciones, posicionamientos, ideales, que pueden ofender o insultar la inteligencia de quien los padece, oye, observa e incluso lucha contra ellos, pero eso no hay diccionario que lo catalogue ni vara de medir que lo mesure.

Montse

Estimada Montse, ja només queda un any per a commemorar els 20 que et vas anar. Moltes coses han canviat des d'aquell fatídic dia. Cinc mesos després de la teva mort va néixer el primer dels meus fills, Miquel, que per casualitat llueix en el seu nom les mateixes inicials que tu. Després, quatre anys mes tard va néixer Aina, una princesa enrojolada, bona, gairebé perfecta, que cada dia s'assembla físicament més a tu encara que de vegades crec que això a ningú sembla agradar-li. Quant al caràcter també té el mateix punt de rebel·lia que tu vas haver d'aprendre amb els anys, encara que també haig de dir-te que he acabat sent jo l'immòbil blanc de les seves ires de les quals em resisteixo una i una altra vegada a erigir-la com responsable. És tan bona que per no trair el seu instint més bàsic intenta acontentar a la inacontentable de la seva mare encara que sigui sacrificant la possibilitat de sentir l'amor que sento per ella. Ostres, tens raó, et conto coses com si sabessis tot el que ha passat.
No vull estendre'm però tal vegada mereixis una mínima explicació. Recordes aquella amb qui em vaig casar? Doncs així em vaig mantenir 15 anys encara que al final va resultar ser algú ressentit i amargat, obsessionada per infringir-me el major dany possible fins al punt de robar-me allò que més vull. Què curiós, amb el temps he descobert que va ser a tu a una de les poques persones a qui sempre li va tenir por, i dic por per no confondre-ho amb respecte que gens té què veure una cosa amb l'altra encara que al final acabi semblant el mateix. Qui sap, tal vegada es va alliberar del temor el dia de la teva mort. No sembla que el seu odi acabi mai per consumir-la encara que tampoc ho desitjo, ja que quant millor estigui ella millor estaran els meus fills.
En una foto teva que tinc enfront de mi em demanes que sigui feliç. Sí, és la mateixa en la qual amb el teu puny i lletra em dius que m'estimes. Jo també t'estimo, i no saps fins quin punt, fins quin punt t'estimo i fins quin punt et trobo a faltar. Sóc, malgrat tot, més conscient del que mai ho vaig ser de la meva felicitat que encara que de sobres és sabut que mai és un estat continu es confon felicitat amb una sèrie de sensacions que manté l'ànim en un bon estat. Què més dóna si al final el que importa és la tranquil·litat de la consciència de cadascun i d'això sí puc assegurar-te que gaudeixo de bona salut.
Dels nostres pares de moment no vull parlar perquè no tinc moltes ganes que em renyeixis ni tampoc cap que irremeiablement hagis de censurar el seu comportament. Diguem que el que per a mi respecta més del mateix de tots els anys de la meva vida, i de la nostra germana dir-te que amb algun que un altre sobresalt devora la seva vida i la seva bona sort amb la destresa que sempre la caracteritza.
Finalment voldria dir-te que ara comparteixo la meva vida i molts altres inconvenients amb un àngel al que vaig conèixer farà aviat set anys. Conviure amb ella aquest temps ha justificat àmpliament el meu pas per la vida.
Acabo ja, només volia parlar amb tu després de tant temps, encara que només fos per a dir-te i que sàpigues el molt que t'estranyo i el molt que et recordo. Fins aviat.

Somni

Em desperto amb la necessitat d'agafar paper i llapis. Tal com em va dir una vegada un psicòleg la millor manera de recordar els somnis és apuntar-los en un paper de bon matí en el just moment en el qual obrim els ulls després del descans nocturn. No puc apuntar-ho i potser algun dia explicaré el perquè. En substitució a aquest senzill gest repasso mentalment el somni una i una altra vegada quan encara per la meva cara llisca horitzontalment una llàgrima que encara el temps i la temperatura corporal no han pogut assecar. Vull conservar aquest somni com minsa recompensa d'una lluita sense igual que mantinc des de fa sis anys. El següent recurs per la seva contenció és explicar-li el somni a qui comparteix llit amb mi. Una llàgrima es desprèn del seu ull dret i es junta i s’afegeix a la meva que encara no ha finalitzat el seu recorregut.
Aquesta nit he somiat amb tu, filla meva, princesa del meu regne, sobre alguna cosa impossible i aviat comprendràs perquè dic impossible. Ens trobàvem junts en la meva habitació de solter extremadament lluent. Jo estava assegut en el llit i tu enfront de mi, mirant-nos als ulls, i reclamant-te una i una altra vegada una abraçada que davant la insistència no vas trigar a concedir-me. Vaig sentir els teus braços estrenyent la meva esquena mentre jo palpava i estrenyia la teva d'una forma que gairebé ja no recordo. No era la teva una esquena de nena, era una esquena jove i vigorosa que desprenia la calor que tant anhelo. El següent que va esdevenir en el somni era la meva constant i interminable súplica d'escoltar de la teva boca dues curtes manifestacions que constantment somio despert i que avui van aparèixer de forma sol·licita mentre dormia. "Filla, digues que m'estimes", "filla, digues que te’n recordaràs sempre de mi". Repeteixo aquestes dues frases una i una altra vegada en el meu somni, tantes que es converteixen en impertinència fins al punt de reconèixer jo mateix aquesta qualitat en tanta insistència, però encara que seguim abraçats amb la necessitat de no deixar-nos escapar l'un a l'altre tu una i una altra vegada et resisteixes a pronunciar-les.
Al final escolto la teva veu que de forma solemne em diu: "vine amb mi". No se com valorar aquest regal. On vols que vagi si sempre et duc en el meu cor, si sempre estàs amb mi, en el meu pensament?. On estàs que reclames la meva presència i la meva assistència?
Em desperto veloç amb la llàgrima a mig viatge d'un incert final i amb la calidesa de la somiada abraçada intentant convertir el somni en realitat. L'evidència em duu de nou a la desesperació d'aquest infame segrest al que ens sotmet aquesta infame alineació que em converteix a mi en víctima i a tu en eina fatal d'una sentència de la impotència. No demano res que jo no doni ja que cada dia miro els teus ulls que estan enfront de mi mentre escric i et dic " t'estimo ", i ho dic cada dia perquè cada dia em recordo de tu.
Què bonic ha estat el meu somni, el millor de quants tinc. Turmentat per la teva absència sóc presa constant de l'insomni que se substitueix amb ràfegues d'estats somnolents que passegen per la semi-consciència que inspiren versos i relats, com si d'un romanticista es tractés, però sense necessitat dels efectes de l'alcohol o de substàncies al·lucinògenes. M'alimento de muses i grans follets que és en el que us heu convertit tancant el pas mental a les berrugoses bruixes que us retenen i als desmembrats capitans pirates que us custodien.

"Vine amb mi"